UNA CASA DE BARRETS

Com anar a una casa de barrets desendreçada. Aixi és posar-se en contacte amb el departament de premsa de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA). Com en el joc de la oca, et van passant de departament en departament perquè toca fins que després de donar més voltes que el 29 et diuen que ja et trucaran, com aquell famós "Vuelva usted mañana" de Larra.

Dissabte passat una ventada enorme va deixar tones de branques tirades per la ciutat de Girona i uns 300 arbres tombats dins el riu. En una d'aquelles divisions de competències incomprensibles entre administracions, l'Ajuntament no pot netejar l'espai de dins el riu perquè és responsabilitat de l'ACA.

Dilluns em tocava fer la notícia sobre els desperfectes que havia ocasionat la ventada. El regidor de Medi Natural de l'Ajuntament de Girona, Feliu Ponç, em va explicar que la ventada havia deixat molts arbres mutilats, tones de branques a terra i algunes faroles arrancades de "quajo". Segons sembla, es tractava d'un minihuracà. El regidor va explicar que tres empreses recollien les branques i que abans de dijous estaria tot net per deixar la ciutat ben maca a ulls dels telespectadors del Tour.

Seguidament vaig trucar a l'ACA, una agència que depén del Departament de Medi Ambient de la Generalitat. A la delegació de Girona, em van dir que no en sabien res i que truqués a premsa a Barcelona, que tot ho centralitzaven des d'allà. Fantàstic, resulta que una cosa que passa a Girona me l'han d'explicar gent de la capital. A Barcelona, com era d'esperar vist els aconteixements, no en tenien ni idea, i em van passar amb no sé quin departament. En aquest departament, sorpresos, em van dir que truqués a premsa. Quan vaig dir-los que precisament premsa m'havia enviat allà, les persones d'aquell despatx amb el que em comunicava em van obsequiar amb un parell de minuts de discussió (en castellà) sobre la gran organització de l'ACA. Resignat els vaig donar el meu telèfon i els vaig dir que treballava fins a les 2 i de les 4 a les 8. «Ui no!, a la tarda no treballem!», va exclamar la meva interlocutora. Typical spanish.


Cansat d'esperar vaig decidir que posaria les dades que m'havia cedit l'Ajuntament i que diria que l'ACA no en saben res. Casualitat o no avui a la tarda m'han trucat des del departament de Medi Ambient. Amb una gran eficiència i amabilitat m'han donat totes les dades que havia demanat ahir, i les que no sabien les han buscat i m'han tornat a trucar per explicar-me-les. Es veu que tot el que li falta a l'ACA deu estar a Medi Ambient.

Espero que la propera vegada que contacti amb una casa de barrets sigui «o per anar de pepes, o per tapar-me el cap. Haviam si quan torni a trucar a l'ACA em puc estalviar la "batalleta de redacció".

Foto: Diari de Girona

LA PALLA SEMPRE A L'ULL ALIÈ

Gran escàndol. A l’Iran sembla ser que hi ha hagut tupinada. Europa mira com el senyor frau s’ha instal•lat a casa dels Perses sense adonar-se que la senyora democràcia està incòmoda al “cortijo” espanyol.

Una setmana després de les eleccions europees encara ningú ha sabut explicar com és que hi ha hagut tants errors en el recompte de vots, i com és que sospitosament la majoria afecten a Iniciativa Internacionalista, una candidatura que agrupava les esquerres independentistes de les nacions de l’Estat i que el govern espanyol volia il•legalitzar.

La comunitat internacional esgrimeix tres raons per sospitar de frau a l’Iran. Un establishment estatal bolcat amb la reelecció d’Ahmadinejad, un resultat “sospitós” a les grans ciutats, i silenci informatiu i repressió poc després de conèixer’s les sospites de frau.

Amb uns estàndards més occidentals però amb la barroeria espanyola de sempre, aquests arguments es podrien traslladar a la Península. Des que va sortir Iniciativa Internacionalista l’establishment polític i mediàtic espanyol l’ha volgut fer desaparèixer del mapa. Un intent d’il•legalització amb arguments inversemblants, butlletes mal impreses en diverses meses de l’Estat i absència de butlletes al vot per correu de Luxemburg, en són alguns exemples.

El resultat també va generar sospites. El vot nul, que “casualment” no s’ha pogut revisar en diversos llocs de l’Estat com Barcelona, es va multiplicar espectacularment sobretot als Països Catalans. En algunes poblacions gallegues, Iniciativa Internacionalista ha tret molts menys vots, que els que treuen les organitzacions independentistes que li van donar suport. I a Euskal Herria resulta que apareixen, després de les denúncies de frau, al voltant d’un miler de vots més.

I finalment el silenci i la repressió. A Barcelona es va expulsar un apoderat Internacionalista del recompte i a Valladolid va ser el president de la Junta electoral provincial qui decidia a dit quines urnes calia revisar. Mentrestant Rubalcaba segueix callat a Madrid. No ha donat explicacions d’uns errors informàtics que “casualment” no s’havien produït mai, ni ha rebatut les informacions argumentades d’una possible tupinada ni tampoc ha dit res de la vulneració dels drets dels apoderats internacionalistes. Un silenci sepulcral tot seguint la tàctica del qui dia passa any empeny.

Alguns aprofitaran el possible frau d’Ahmadinejad per donar lliçons de democràcia a l’Iran. Trobaran inacceptable que la “bèstia negre” d’occident hagi vulnerat els drets dels seguidors de Moussavi, curiosament recolzat pels EUA i la UE. Sempre mirant la palla a l’ull aliè, sense adonar-nos que nosaltres possiblement hi tinguem una viga.

Carta publicada reduïda a l'Avui del 16 de Juny de 2009

EUROPEUS SENSE EUROPA

És la coalició més ample, la menys visible, però la que més decidirà el futur d’Europa. L’abstenció s’ha proclamat indiscutible vencedora de les eleccions europees. La poca visualització de les institucions comunitàries, la desafecció política i una campanya mediocre s’apunten com a claus d’aquests resultats que deixaran una gran part del poder polític i econòmic al marge dels ciutadans.

Europa no interessa. Malgrat que les institucions comunitàries decideixen el 70% de les lleis, un 53% dels ciutadans de l’Estat, en dades del 2008, asseguren no tenir informació del que s’hi fa. Les causes són un funcionament difícil d’entendre i una separació de poders no homologable a l’esquema tradicional del sistema democràtic. L’Eurocambra no pot tractar temes com la política exterior o de seguretat.

Aquest desinterès s’ha traduït amb una abstenció rècord. Si la participació en unes eleccions estatals és del 70-80%, les eleccions a l’Eurocambra han registrat una participació inferior al 50%. De les primeres eleccions europees, l’any 1989, fins a les actuals, la participació ha baixat en 24 punts.

Però a Catalunya no tota la culpa la té la distància entre la ciutadania i les institucions comunitàries. En els últims anys la participació ha anat baixant cada eleccions i la desafecció política ha anat en augment. Des de 2003 tots els comicis que s’han celebrat a Catalunya han perdut entre sis i set punts de participació.

Aquesta abstenció, però, no significa rebuig a la democràcia, ja que els índexs de suport a al democràcia segueixen essent molt elevats.

Finalment hi ha un darrer element. Els partits no visualitzen la impor tància d’Europa en el seu dia dia. PP i CiU han convertit les eleccions en una espècie de primàries per recuperar el poder i el PSOE ha apel•lat a la por a una dreta inexistent a Europa.

A més, hi ha una sèrie de processos que han posat en dubte les credencials democràtiques del projecte europeu. El menyspreu al no irlandès al tractat de Lisboa, i la negativa de molts països a consultar la ciutadania sobre aquest tractat han creat la sensació que el vot serveix de poc o res.

La forta desafecció cap a Europa és un símptoma d’una malaltia greu. Hi ha temes importants damunt la taula com la política mediambiental, les polítiques contra la crisi o desafiaments com el conflicte palestí o iranià. Del poder que tinguin els diferents grups a l’Eurocambra dependrà el matís que la UE adopti en aquestes qüestions. També a Catalunya hi ha temes importants com el corredor mediterrani o la MAT.

Tots aquests elements no es poden decidir d’esquenes a la gent. La baixa participació deixarà un poder polític i econòmic de gran importància fora del control popular. L’abstenció potser no té rostre, però amb la seva seducció “passota” ens deixarà al marge de les grans decisions. I així no es pot construir una societat democràtica.

DERBI INVISIBLE

La cobertura del Girona – Nàstic de futbol és simptomàtica del menyspreu dels mitjans catalans cap a tot allò que passa fora de Barcelona

Josep Pla deia que no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Copiant-li el sentit de la frase, no hi ha res que s’assembli més al centralisme de Madrid que el centralisme de Barcelona. Catalunya és política, social i informativament barcelonocèntrica. Aquest passat cap de setmana en vam tenir un exemple. Derby català de futbol. El Girona va guanyar al Nàstic, però si fos pels mitjans no sabríem ni que hi ha dos equips més al futbol professional català al marge de Barça i Español.

El cas del derby de segona A és simptomàtic del que ha passat durant tota la temporada i del que passa en altres esports i en informació en general. De fet, la caràtula dels informatius TV3 ja és tota una declaració d’intencions. Comencen amb un mapa de Barcelona, després un de Catalunya i finalment un del món.

Informativament el Girona i el Nàstic no són portada, però d’aquí a què es doni més importància a estrangers com Fernando Alonso, l’ascens del Xerez, i el futbol internacional n’hi ha un tros.

La nostra (que per la cobertura que va fer més aviat s’hauria de dir la seva) va obviar completament el partit. Tant el TN vespre del dia 30 (abans del partit) com el TN migdia del dia 31 (després del partit) van ignorar completament el Girona - Nàstic. Un partit que van guanyar els gironins i en el que s’hi jugaven gran part de les possibilitats de mantenir-se a Segona A. Més important va ser la mariscada que els jugadors del Barça van fer després del seu intranscendent partit contra el Depor, i el mediocre resultat de Fernando Alonso a la carrera de Fòrmula 1.

A la premsa escrita el panorama també és desolador. Dels 3 diaris d’àmbit nacional, (Avui, Periódico i Vanguardia) només el primer va fer esment al partit. En un breu, el mateix tractament que li donen a l’últim campió de la lliga russa.

Els altres dos diaris ni tant sols van fer esment al partit. El Periódico va primar el descens del Betis, la lliga ACB i l’enèsima victòria de Rafa Nadal. La Vanguardia dedicava cinc de les vuit planes d’esports a parlar del Barça. Les altres tres, notícies poliesportives diverses. Inclòs en ambdós diaris sortia un bloc d’informacions sobre segona A en que ni tant sols s’esmentava el derbi català. En canvi, es destacava l’ascens del Xerez. Tota una declaració d’intencions sobre quin és el marc geogràfic sobre el que pensen el diari.

El cas del derby català demostra el menyspreu dels mitjans catalans cap a tot allò que no és el Barça o ve de Barcelona. Sensacions similars deuen tenir els seguidors de l’hoquei de Maçanet, els aficionats de l’Handbol Granollers o els supporters del Ricoh Manresa.

De la (no) cobertura que han tingut Girona i Nàstic tota la temporada em ve al cap la pregunta de què hagués passat si l’Español hagués baixat a segona A. TV3 faria també un Hat Trick Girona i Nàstic? Ara, els dos equips de comarques ni tant sols poden fer un gol a TV3.

2500 RAZONES MENOS

Si al norte le restas el sur, el resultado es 2.500. Erik y Marc son dos jóvenes de 22 años. Uno noruego, el otro catalán. Tienen a mano el listado de prácticas que ofrecen sus universidades pero dudan. El primero no sabe si pedirá trabajar en una PYME por 2.500 euros al mes o en una empresa pública por 3.000 euros al mes. El segundo, duda entre trabajar en una pequeña empresa por 0 euros, o sustituir a alguien que está de vacaciones en una multinacional por un café.

Erik vive en una residencia por 200 euros al mes. Está lejos del campus, pero no importa, el transporte público es gratis. Como tiene un buen horario, aprovecha sus ratos libres para ir a un gimnasio público que le cuesta 30 euros al semestre. Sus padres, trabajadores del Estado, han tenido gastos extras este año, pero el Ministerio de Educación les ha concedido una beca.

Marc paga 400 euros al mes por una habitación. Vive lejos de la facultad y tiene que coger un tren tercermundista con una de las tarifas más caras de Europa. Este año no va a poder ir al gimnasio. No tiene dinero para pagar los 50 euros que le cuesta al mes. Aunque los tuviese, no podría ir, los horarios de su carrera son inconexos. Además, su familia tiene unos gastos extras y el Estado no les ha concedido ninguna beca.

Aprovechando un puente, Marc viajó a Oslo. Allí conoció a su alter ego nórdico. Empezaron a charlar de lo bonitas que son las chicas noruegas, de lo cosmopolita que es Barcelona y de sus vidas. Al cabo de un rato, Marc pregunta a Erik quién gobierna en su país. La derecha. ¿Y en el tuyo?, responde el noruego. Unos que dicen ser de izquierdas.

La historia es real, los nombres me los he inventado. De norte a sur se encuentran dos chicos iguales, pero uno tiene 2.500 euros más en el bolsillo y el otro 2.500 motivos menos para creer en su futuro.

DE PATI DE COL·LEGI

“Li diré a la senyu que m’has dit tonto”. “Doncs tu aniràs al dire per dir-me lleig”. En Marc i en Joan tenen sis anys i s’estan barallant al pati. Com que mentre s’insultaven no s’han adonat que els de la seva classe feien fila per entrar a l’aula, la mestra els ha castigat. Avui la lliçó és sobre les eleccions europees, però ells no podran parlar. Una pena, perquè aquesta campanya és de pati de col·legi i segur que l’entenen millor que no pas jo.

Pensava que el 7J hi havia eleccions europees. I que a Europa s’hi discutien temes com la MAT, la directiva de les 65 hores, el paper de la UE al món, quina energia volem pel futur, etc. Almenys això és el que l’anunci dels dos pollastres de Plaça Catedral de Barcelona ens ve a dir. Però es veu que no. Si ens hem de regir pels candidats d’aquí i d’allà, la cosa va de trajes impagats, avions militars d’ús privat i l’esclavatge del segle XIX.

Començant pels partits d’allà, el PP i el PSOE han convertit la campanya electoral en una baralla de barri baix per veure qui embruta més a l’altre. Sembla que més que decidir 54 dels 785 diputats que té l’Eurocambra, estiguem decidint qui serà el proper president de l’Estat. Zapatero creu que Espanya és seva i ha agafat un avió militar per desplaçar-se a un míting del PSOE. Com a resposta, l’executiu assegura que el President del País Valencià, Francisco Camps no paga els vestits que compra. Jo et pregunto per naps i tu em respons cols.

A casa nostra la cosa va de Mas contra Montilla. CiU vol que se la voti per debilitar el tripartit. Un tema que seria debat a Alemanya i Suècia si en comptes d’Angela Merkel hi hagués l’Àrtur. Des del PSC- PSOE ens avisen que ve el llop. Però resulta que el llop ja no és el que es va cruspir la caputxeta, ara no és un iaio xaruc que de tant en tant fa un estirabot. Dels cinc fantasmes que Zaragoza ha fet ressuscitar al seu cartell electoral, només un, Silvio Berlusconi, segueix pintant alguna cosa.

I mentre els dos grans s’esbatussen, des de baix ERC treu pit ,i com aquelles persones que surten a el Diario d’Antena 3, opta per la tàctica de com més friki sigui més sortiré. Ara resulta que el rebesavi de l’Alejo Vidal Quadras del PP era un esclavista. I mentre el candidat republicà, Oriol Junqueres, fa orgullós aquesta sentència com si encara estés presentant el Favorit, avisa que té més fascicles preparats d’històries de l’Alejo. La resposta del popular, sense que serveixi de precedent, genial. “Fa temps que no em parlo amb el meu rebesavi”, li va etzibar. Almenys va posar un punt d'humor a la campanya.

I parlant de riure. Com va demostrar el cèlebre Elvis Juantxi de Reus, el regidor de la CORI, Ariel Santamaria, si hem de veure pallassos al Parlament, més val que siguin professionals. Proposo que a les properes eleccions es presentin Chiquito de la Calzada, Barragán i Carlos Latre. Almenys així ja sabrem d’antuvi que ens estan prenent el pèl.

INICIATIVA INVISIBLE

La premsa dels Països Catalans s’ha aliat amb l’Estat en la criminalització d’Iniciativa Internacionalista i ha deixat de fer les funcions que li pertoquen en una societat democràtica

La il·legalització d’Iniciativa Internacionalista – Solidaritat entre els pobles (II-SP) ha demostrat un cop més la falta de democràcia que hi ha a l’Estat espanyol. El passat diumenge 17 de maig el Tribunal Supremo va il·legalitzar aquesta coalició de petits partits independentistes i d’esquerra per la seva “vinculació amb ETA-Batasuna”. Els mitjans de comunicació dels Països Catalans, un cop més, han difós només la opinió del Ministerio del Interior i no han indagat gens ni mica en els dubtes que genera aquesta sentència.

Dels sis diaris amb cobertura a la totalitat de les seves respectives Comunitats Autònomes, només el Diari de Balears i El Punt van fer un titular neutre: “El Suprem anul·la la llista d’Iniciativa Internacionalista”.

La Vanguardia i el Levante, i l’Avui van fer un titular tendenciós a l’optar per destacar que la llista internacionalista està avalada per gent vinculada a ANV. En el cas de l’Avui la tendenciositat es veu més lligada pel subtítol que no pel títol, i és que la notícia estava etiquetada com a Euskadi.

Finalment, la resta, El Periódico i Las Provincias, assumeixen clarament les tesis del Ministerio i el Tribunal Supermo al titular que el Suprem anul·la la llista de l’esquerra abertzale.

La llista d’II-SP és una coalició de petits partits d’esquerra i independentistes com Izquierda Castellana, Cucha independentista aragonesa, Lluita internacionalista, o iniciativa comunista, que ha comptat amb la col·laboració de gent vinculada a sindicats i col·lectius de l’esquerra independentista d’Euskal Herria, els Països Catalans o Galiza. En el cas nostre, el primer candidat nacional és Josep Garganté, membre de CGT. Per tant, és fals que sigui la llista de l’esquerra abertzale. I més, quan només 2 dels 25 candidats tenen vinculació amb Euskal Herria.

Al marge d’aquesta mentida assumida per la majoria dels mitjans, hi ha elements gravíssims que ni tant sols han destacat. II-SP és il·legalitzada quan ha reiterat un i altre cop que només utilitza la lluita política per aconseguir els seus fins. L’argument del Tribunal Supremo és que 2 dels seus 25 membres algun cop a la seva vida s’havien presentat, havien recolzat, o havien participat en actes de l’esquerra abertzale. A més, en una mostra que la sentència és política i no jurídica, la decisió d’il·legalitzar II-SP es va saber abans que el Tribunal la fes pública.

És intolerable que en un estat suposadament democràtic s’il·legalitzi un partit només pel fet de tenir elements independentistes i d’extrema esquerra. Però és molt més greu que els mitjans no qüestionin aquest fet. La majoria de la premsa dels Països Catalans s’han limitat a reproduir la sentència del Tribunal Supremo i els arguments del MInisterio sense interpretar-los, sense ser-ne crítics i sobretot sense exposar els arguments de l’altra part. I això demostra que la manca de cultura democràtica no tant sols es troba a les altes esferes de l’Estat, sinó que la premsa n’és una difusora activa. Víctima o botxí, el que està clar és que el periodisme no ha jugat en aquest cas el paper que li pertoca en una societat democràtica.

Altres informacions d'interès
Recurs d'II-SP contra la seva il·legalització
Manifest de sindicalistes a favor d'II-SP
Manifest en suport d'II-SP dels Països Catalans